Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/129

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ferrán, mirantla ab tristesa:

    Qui t'hagués aixó dit un mes enrera!
Un temps té de venir que tú, la monja,
la monja, si, puig sols avuy te manca
pendre'l vel del Senyor, y aprop hi eras:
un temps vindrá que oferirás la vida,
per contas de Jesús, á un de Mahoma!
Oh! Y aquesta ets be tú! Si ara't vegessin!
Si't vegessin las monjas mallorquinas
de germana tornera d'un pirata!

blanca, cubrintse'l rostre y plorant.

    Ferrán, Ferrán, es cert! Mes com te gosas
en matarme cent cops: no tens entranyas;
sino'm compadirías?

ferrán

    Blanca, 't juro
que'm fas pietat!

blanca, plorant.

   
 Deu meu!

ferrán

    Ets á un abisme
y potser tu mateixa, tu; ay, ignoras
la fondária!…

blanca, ab desesperació.

   
 M'ofego, y no desitjo
sortir del fons!

ferrán

   (L'estima. Oh, desgraciada!
Mes quí ho desfá?)