Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/47

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Hassen

    Per qui ho has dit?

Said

    Hassen, apártat.

(Despreciatiu de cop, després ab exaltació creixent.)

Vull veure al vanitós com s'estorrufa...
Un gall sense esperons y sense cresta!
Sempre parlant d'honor, y serapre als llabis
posantse un Deu que á cada instant trepitjan.
Miserable, felló!... Mos fills, veyéulo:
es de la táyfa d'aquells vils que un día,
hipócritas parlant d'amor als homes,
nos xucláren la sanch; ni en los estables
nos deixaren un lloch vora las bestias;
y aborrits com masells, y á la ventura
nos llensáren pel mon, sens cor, negantnos
fins per morir en pau un clot de terra.
Y pel cap de son Deu, qu'era ben nostre
lo mon que'ns han robat! Mes qué podíam
esperar d'una gent que té, miréusho:

(Despenjant lo punyal ab empunyadura de creu y llensantlo á terra.)

l'odi unit al perdó; l'anyell al tigre:
lo punyal y la creu tot d'una pessa.

(Despres d'una pausa, senyalant á Carles.)

Y ara escolteu, companys, per sa vergonya.
Mon pare era moresch, amor sentía
á una nova cristiana, y s'uní ab ella
fingint sa conversió: dels dos vaig náixer.
Apar un Jesuset, la mare'm deya.
Sembla una hurí d'hermós, feya mon pare
Y ab sos petons creixía, en tant confosos
versícols del Coran y de la Biblia