deia que per a poder donar la santa comunió de ses idees des d'altar més elevat, perquè poguessin combregar-hi un més gran nombre de fidels, havía de sortir de tot encongiment i situar-se en punt on per un conflicte de circumstancies, si no naturals i justificades, resultancia al fi de fortuits aconteixements i d'un sistema imposat per tradicions d'una rassa absorbent i acaparadora, fos el centre, per més que artificial, centre al fi, d'atracció d'intel·ligencies superiors i d'esperits expansius; mercat més apropiat per a la cotitzacior de les obres intel·lectuals i artístiques, per més que a la vegada ho fos com seient suprem de la més viciosa i desatinada burocracia, per a les operacions dels polítics plens d'il·legítimes ambicions i esbojarrades concupiscencies. Veient en Pi lo primer, no lo segón; fixant-se en aquella brillantor, no amb aquestes negrures que potser no sabía, i que de saber-les no havía de témer, doncs podía tenir plena confiansa amb la seva integritat i rectitut, i estar per tant segur que la seva conciencia el sostindría sempre surant en tots els temporals de la vida, passant sobre d'ell les males temptacions, com per la lluna d'un mirall les negres ombres, deixà les catalanes llars i es traslladà a Madrid, fixant allí per sempre més la seva habitual residencia, deixant els pares, els mestres i els condeixebles plens de tristesa, però plens també d'esperances que en realitat no es marciren, car a cada pas que en Pi donava, refloríen sempre amb creixent i més hermosa ufana.
Succeía això en l'any 1847, quan ja li mancava poc a en Pi i Margall per a terminar la carrera.
Des del comensament d'aquest escrit no hem fet més que resumir; puix si bé l'historiar a en Pi exigeix molts volums, la índole d'aquest treball i les molt limitades facultats del seu autor imposen la major brevetat i concisió.
