Exposar-la des d'aqueix punt sería quasi fer tota la historia de la política contemporania espanyola, car no hi ha en ella aconteixement ni fet notable en el qual no s'hi vegi la figura d'en Pi i Margall. Clar és que no podem ni comensar semblant tasca.
Limitem-nos a mencionar la seva intervenció en el moviment de 1854, que volía ell convertir en una veritable revolució, per la qual cosa va ésser pres pels mateixos que l'iniciaren, havent-se realitzat aviat sa profecía de què al triomfar moriría, si no s'ateníen les seves exhortacions. La publicació en aquella època de la seva tan nomenada obra La reacción y la revolución, que va ésser sospesa pel Govern progressista; els seus articles en la revista La Razón durant l'any 1856; les conferencies que a casa seva va donar sobre Economía Política i que el Govern sospengué; els seus pròlegs a les traduccions que va fer de les principals obres d'en Proudhon; els escrits jutjant i criticant les reformes rentístiques d'en Mon i Bravo Murillo; les memories i fullets que sobre associacions obreres féu per encàrrec dels treballadors de Catalunya, quan aquí comensà el moviment societari; el seu apartament de la política després dels successos de juliol de 1856 i la seva estada a Vergara, prop de la familia de la seva exemplar esposa, que l'ha sobreviscut, i amb la qual s'uní a l'edat de trenta set anys; havent contribuït l'estudi que allí va fer de les institucions polítiques de la Basconia, a arrelar-li més la seva convicció de què el regiment autonòmic i federatiu és la fórmula més perfecta de la llibertat i la que més s'adapta a la interna constitució d'Espanya; les seves campanyes periodístiques des de les columnes de La Discusión, comensades en l'any 1857, en les quals tan viva polèmica va sostenir a favor del Socialisme, sobre qüestions d'Hisenda i combatent la
