que ben pocs estadistes s'han trobat com ell en el poder suprem d'un país en circumstancies tan difícils car devoraven la nació dues guerres civils, el Tresor públic estava exhaust, tots els partits fòra de la legalitat, minat l'Exèrcit per la conspiració alfonsina, i les Corts Constituients fondament pertorbades. No és estrany que davant de tan immenses dificultats, considerés com l'acte més abnegat de la seva existencia l'acceptació d'aquell elevadíssim càrrec que havía d'ésser un veritable calvari, on podría greument comprometre tots els envejables prestigis que havía aconseguit en els vinticinc anys que portava d'immaculada vida política.
El discurs que va pronunciar davant de l'Assamblea al presentar-li el nou Ministeri, va ésser una veritable exposició de l'estat dificilíssim que atravessava la Nació, i dels propòsits que tenía per a anar a solucionar els conflictes.
Al 18 de juliol de l'any que anava corrent, 1873, es va veure obligat a deixar el poder pels motius que amb tota ingenuitat expressà, sintetitzats amb la impossibilitat de poder governar amb unes Corts dividides amb grups i grupets, cap prou potent, per a donar forsa a cap Govern.
Fòra del poder i assentat de nou en els vermells escanys dels diputats, molt més estimats per ell que el blau dels Ministres, va treballar tot el possible per a orientar aquelles Corts i portar-les d'una vegada a discutir i votar promptament el projecte de Constitució Federal que de temps s'havía presentat per a constituir sens més dilacions el país. Quan això estava en camí d'aconseguir-se, es cometé el gran crim del 3 de gener.
Durant el període de la Restauració va treballar sens repòs per a la reorganització del partit federalista, la qual obtingué, al fi, sota la seva quefatura indiscutible. Escriu
