jo pensava que, lluny, ben lluny, á més de 2,000 verstes [1], vivían dos vellets que s' havían desentranyat pe'l jove avuy emparedat en aquesta celda; qu' aquells dos vellets tenían dret al repòs, y afany de descansar d' una vida llarga de treball, y que de qui esperavan los medis pera poderho fer era d' aquest meteix jove... qu' aquells dos vellets, al saber hont me trobava, y què m' esperava temps á venir, podrían anar á reposar d' una altra manera, allá hont no hi há més dolors, ni llágrimas, ni sospirs... Quan pensava en tot això, lo cor se m' esberlava d' angoixa... Y en tot lo día no 'm vaig traure del cap aquesta dèria. A las dotze'm portaren lo dinar. No poguí menjar. ¿Per què? ¿Era massa aviat potser, ò tal volta estava massa excitat mon sistema nerviós?... Aquest meteix día comensá la indagatoria, que continuá ab diversas interrupcions durant més d' una mesada.
Quan ara penso en aquell temps, me sembla un desvari. Mon cervell treballava nit y día, sens treva ni repòs; li calía recordar, sens oblidarho ni un instant, que las paraulas que s' escapan no son com los aucells que fugen de la gabia y qu' un pot
- ↑ Lo verste té prop d' un kilòmetre.
