lluny que gayre bé no l'oviro. Faig esforsos sobrehumans pera desferme del fanch qu' amenassa engolirme; tant espès y fondo s'ha tornat. Sé que si perdo á Ivan de vista, de segur cau sobre mi una mort crudel. Faig un esfors més y 'm desperto... Una suhor freda m' amara tot, lo cor me bat tumultuosament, me sento com un pes inmens sobre 'l pit, boy ni puch respirar...
Salto del meu llitet, y llambrego á tot entorn. La xinxeta segueix fumant y ompla la celda d' un tuf marejador. Sento pe'l corredor lo pas acompassat del centinella; la quietut habitual de la presó es encara més silenciosa; tot sembla mort; las ombras de la nit s' han espessit per tot arreu, y 'l flam groch de la xinxeta ja no tremola ni espurneja dins la foscor de las tenebras.
«¡Aquells que son fora, en llibertat, actualment també dormen!» penso; y aquest pensament me sembla talment consolador, que m' entorno á jaure, y m' adormo ab lo cor alleugerit.
Torno á somiar: veig fondas tenebras hont poch á poquet comensa á accentuarse un llampegueig verdós; alguna cosa blanca ondula: ¿es una cortina de glassa?... no, no es pas això... M' esforso pera endevinar lo qu' es: ¿un vestit de dona?... no,
