mal que 'm fos una gran privació. Cantar era pera mi una necessitat; perque, si podía exhalar ma tristesa ab una cansó, sentía un gran desfogament moral. Fins jo meteix me sorprenía algunas vegadas ab la rialleta als llabis quan talarejava alguna cansó alegra.
Al cap d' alguns mesos de presó, las unglas m' havían crescut bastant; quan me privaren de cantar me serviren d' entreteniment. Ab ellas teclejava alguna melodía. Però una ocupació semblant, durant días enters, se 'm feu insípida, fins á la presó. Y aixís, si't plau per forsa, me vaig veure obligat á pensar y somiar. Per més que la voluntat y la perseverancia me donessen forsas pera espolsarme de moment los pensaments tristos, aqueix orde d' ideas seguía fortament arrelat en los recons del meu cervell. Heus aquí lo que 'm succehía ordinariament: me recordo d' algun fet de la vida que m' ha sigut molt agradable, m' hi detinch ab amor, m' esforso en fer reviure los detalls més insignificants; però, poch á poch, me posseheixo de la realitat, y tot d' una se destaca netament de tots los altres un pensament: «¡May, may, això no 's repetirá ja més!» Llavors sento com si se m' estripés alguna cosa, com si aquell pes inmens me caygués sobre 'l cor.
