vindría la deslliuransa esperada y que tant desitjava. Me 'l vaig amagar á la sina. Pensant que á la meva má tenía 'l medi d' acabar ab ma vida y 'ls meus sufriments á una hora dada, me vaig calmar, vaig posarme boy alegre, me vaig sentir tot alleugerit y m' invadí un benestar desconegut. Passaren alguns días aixís. Mes, un altre cop que 'm cridaren de nou á declarar, lo staroj descubrí y 'm va pendre 'l tapabocas. Una mare que perdés á son únich fill sentiría un dolor tan gran com jo vaig sentir aquell día. Havent perdut aquella áncora de salvació, comensí á buscarne un' altra. Però tenía tan fluix lo cervell, que no poguí trobar més medi pera acabar ab la meva existencia que 'l de ferme morir de fam. ¿Tindré prou forsas pera ferho? Endevinarán mos propòsits, pendrán tota mena de precaucions, me farán sufrir mil tentacions... y ¿ho podré soportar?
Es precís probarho.
L' ensentdemá, quan m' entraren lo the que 'm servía d' esmorzar, vaig refusarlo, dihent que tenía son.
A dinar, faig com qui menja, però no tasto res. Allá á la vetlla, tenía una fam devoradora; però, malgrat lo pa que veya sobre la taula,—lo staroj l' hi havía deixat ab intenció,—no 'n menjo. Lo día
