següent faig lo meteix; refuso l' esmorzar, me 'l deixan sobre la taula devant meu; allí seguí fins á la hora de dinar. Lo dinar y 'l sopar quedaren sobre la taula fins al matí.
Igual vaig fer lo tercer día, però ja no tenía més gana. Estava tan dèbil que 'm vaig quedar extès al llit, quasi sense poder bellugar las mans. Aquesta debilitat m' era extranyament dolsa; tant... que somiava: devegadas obría 'ls ulls y corrents tornava á somiar. Aixís passaren tres días. Ni responía á las preguntas que 'm feyan pera saber la causa de ma abstinencia... No 'm molestaren pas gayre, però 'l bruyt del portelló obrintse y tancantse era cada cop més freqüent. Lo staroj entrava á cada instant sens cap necessitat visible. Comprenguí que tenía á la má un medi pera acabar aquella vida tan penosa, á un moment donat y volgut.
Mes ¿per què ara, á l'instant? ¡Això es una cobardía! Tot d' un cop, s' apoderá de mi intens desitj de saber què 'm reservava 'l pervindre; un sentiment que pot compararse al d' un nen á qui son pare ha prohibit severament mirar derrera una cortina, y que, encès de desitj de veure què hi há amagat, l' aixequés ab lo cor tot alterat.
«Sempre hi soch á temps á morir,» vaig dirme. Y aquell día vaig pendre duas tassas de the.
