ab la má, pera adolcir sas dolorosas bategadas. Tan prompte veya las caras dels meus amichs, com me apareixía una presó més feréstega, una casa de boigs, los caps arranats dels presidaris, las cadenas, lo patíbul!...- No sé quant de temps vaig passar aixís, però me semblá una eternitat. A la fi obriren la porta, aparegueren soldats, y se m' emportaren. Era negra nit; gelava de valent. Feya cinch mesos qu' estava près, y durant aquest temps no havía vist una estrella. Aixequí 'l cap pera contemplar aquell espectacle, que tant de temps havía estat privat de veure, y mos ulls sentiren lo mateix que 'l curt de vista á qui de cop posan ulleras.
—Caminèu, caminèu,—feu una veu forta, al meu darrera.
Entrarem en l' oficina de la presó, y allí 'm tornaren algunas prendas mevas, fentme firmar un rebut. Després vaig sentir una veu, que cridava á través de la porta:
—Ja está llest. Prenèulo.—
Se m' emportaren de nou; baixarem fins á l' entrada; allí 'm ficaren en un cotxe y marxarem.
—¿Ahont anem?—vaig preguntar á un dels guardias, qu' havía pujat al cotxe ab mi.
Sa resposta fou aquella tan coneguda:
