tisme, procurant aixís probarli, com qui diu, que, pera mi, com si ell no hi fos. Mes, poch á poch, sas observacions, que havían comensat per distrèurem, acabaren per exasperarme de debò. Un cop fora, no me 'l podía traure del cap. No tenía res absolutament que fer: lo meu vehí no responía sinó una vegada qu' altra quan li trucava á la paret; y fins quan me responía ho feya de maladata y d' un modo desordenat.
Un día vaig preguntarli:
—¿Per què callas?
—¡Malalt!—va respòndrem.
Y res més. Vaig apartarme de la paret. De sopte sento al vehí que pica depressa, depressa, un ver repicament.
—No tinch més que 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24 anys, y ¡estich perdut! ¡perdut!
—¡Tu sortirás de la presó!—vaig interrómprel, probant de tráureli del cap aquells pensaments tristos.
¡Ay! ¡què hauría dat jo pera poderli manifestar ma tendra compassió!
—N... (no),—respongué ell;—no veuré may més la llum...
