podía al atravessar lo corredor, com pera dir:
—¡Escoltèu, escoltèu, amichs meus! ¡so jo que passo prop vostre!—
L' aliment que 'm davan en aquesta presó era dels més dolents. Lo gobern fixava deu copecks [1] diaris á cada detingut, però l' administració 'n gastava menos. A mitjdía 'm donavan una cosa sumament aygualida, que devía ésser chtchi [2]. Això y una lliura y mitja de pa moreno, negre del tot y ple de grans de sorra, y un pessich de farinetas de blat orb, ple de bruticia de ratas, componían lo meu dinar. Poquíssimas vegadas tastava d' aqueixa pitansa; me contentava ab pa sol. Més tart, me daren los deu copecks en moneda, y era lliure de gastarlos á gust meu, enviant lo staroj á comprarme alguna cosa fora de la presó.
Lo director, no obstant, de día en día 'm feya encaparrar més. De vegadas se descuydava de fernos distribuhir la pensió alimenticia, y passavam días enters en dejú. Altres cops, la porta de ma celda s' obría ab estrèpit en plena nit, y 'l meu escarceller (parlo sempre del director) me reprenía grosserament per haver abaixat massa la llum del quin-
