grosser que de costum. Llavors me sermonejava á mi meteix, com si fos un altre: «¡Y tu, després d' això, 'l perdonas! ¡Tens cara pera disculparlo!»
Y quan tornava en mi, després d' aqueixas lucubracions, sentía dolor y vergonya; veya que m' anava embrutint, que 'm tornava estúpit.
Un jorn vaig sentir soroll y crits á la celda del meu vehí; obrían y tancavan la porta ab estrèpit; s' en enduyan alguna cosa; me semblá endevinarho pe'l feixuch trontoll de passos de varias personas. Després, se restablí la quietut. Tement que l' estat de salut del meu vehí no hagués empitjorat, vaig trucar á la seva paret; cap resposta. Llavors, vaig trucar més y més fort. De sopte, sento qu' aixecan lo quadrat de llauna que tapava de fora la reixeta. Arreu, Pakhomof obrí de bat á bat la meva porta y va dirme:
—Veníu.—
Vaig seguirlo pe'l corredor, mes, al instant que anava á empendre l' escala (jo 'm creya que 'm portavan á l' oficina), lo staroj me pará dé cop.
—¡Per aquí!
Y 'm feu montar al quart pis, que tenía totas las celdas buydas. En la que 'm feu entrar, tot estava ple de pols: se veya ben bé qu' hi havía un remat
