No sé què 'm responch; però dos parells de brassos forsuts m' agafan y m' arrossegan; jo 'm debato, y plouhen cops sobre mi; ne rebo al cap, á la cara, al pit. Després, lo soroll d' una porta que s' obra y 's tanca, la darrera empenta, y caych sol á las foscas...
La masmorra hont m' havían tancat era sota terra. Se diferenciava de la meva celda en qu' era fosca del tot. No hi havía ni llit, ni cap altre moble; sols un jas de palla en un recó. L' ayre era mefítich com lo d' un celler vell y humit; hi feya un fret glacial; las parets regalavan l' aygua; un solatge fangós reemplassava l' empostissat. De cop no vaig poder distingir res. Tenía mareig; tot me semblava un somni; arreu comensí á tremolar. Lo fret d' aquella masmorra tenía quelcom d' extrany; m' atravessava, per dirho aixís, de part á part. Me sentía tremolar tots los muscles. No podía pensar en res. Vaig estarme extès á terra, mitj desmayat, algunas horas.
Per fí, Pakhomof obrí la porta, dihent en veu baixa, y més dolsa que de costum:
—¿Voleu tornar á la celda, si us plau?—
Vaig obehir, y, arrossegantme, eixí á fora. M' havían escalfat la celda, la lámpara estava encesa, lo
