—¡Déixam anar, déixam anar, Sachá [1]! Pakhomof nos podría veure... ¡Déixam, te dich!—
Sento qu' algú somica, y que després plora fins á partir lo cor.
—Cal que vinga 'l metje; ¿eh?—
Es Pakhomof qui parla, y sa cara ja no es de pedra; ha pres una expressió tota humana. En veyent que s' aboca sobre meu, me tombo del altre costat.
—¡Al patíbul!—vull cridar; més la veu se m' es apagada com sort mormull. Vull llevarme, fugir; però no tinch forsa.
Pakhomof belluga 'l cap, y 's persigna.
—¿Es que vaig á morir, Pakhomof?—
No recordo què va succehir més. Quan vaig tornar en mi, 'm trobava en un lloch que no havía vist encara. Una bona cara, desconeguda, se m' abalansava á sobre. Més tart, vaig saber qu' era Gratchef, un soldat castigat qu' estava detingut per un delicte comú.
Acabo d' escriure 'l nom de Gratchef, y tota sa persona m' apareix viventa, com si l' estigués mirant.
- ↑ Diminutiu manyagós d' Alexandre.
