Te veig aquí, al davant, pobre amich meu; torno á veure ton coll fornit, embolicat ab una tovallola á guisa de corbata; ton cap gros, arranat, y tos ullets grisos, tan plens de candorosa bondat; torno á veure ta capota vella y menjada; sento ta veu tranquila y dolsa, qu' una tos asmática interromp á voltas; aquella veu que 'm parla de las maravellas de la Russia Petita, hont hi há tant, ¡ay! tant de pa, que n' hi há pera tothom... ¿Per què aquestas paraulas «tant de pas» 'm semblan un plany quan ets tu qui las pronuncia? ¿Per què he plorat més d' un cop amagant la cara en lo coixí del llit dur del hospital, recordant las tevas paraulas?
Nos expulsavan [1] ¿me comprens? per Pasqua, lo 1866, ò potser lo 1867. ¿No es això? Sí, prou era l'any 1867. Nos portavan cap á la provincia de Poltawa. A la ciutat de Poltawa varem fer un día d' alto. Era 'l dissapte Sant: un amich meu y jo vam fer cap á l' iglesia de Sant Nicolau, á l' esquerra, prop del quartel: allí demanavam caritat als passants en nom de Nostre Senyor Jesucrist. Y ¿veus, germá? no hi hagué una sola persona que deixés de darnos alguna cosa, anch que no fos sinó un ou dur
- ↑ Expressió qu' usan los soldats pera denotar una marxa forsada.
