ò un senzill rosegó de pa. ¡Épala! vam tornar tan provehits, que tot lo batalló tingué de què menjar aquella verbena de la nit de Pasqua. ¡Oh, sí! Lo teu pahís es un bon pahís, Ivan. Es ben cert una gran terra; ¡oy!
¿Los teus somnis s' han realisat, mon pobre amich Gratchef? ¿Has tornat á veure aquell pahís encantat, hont hi hé tant de pa que n' hi há pera tothom? ¿O encara has tingut altre cop la desgracia de perdre la bayoneta, y l' espías novament en la enfermería d' una presó, pobre amich, tu á qui 'ls presos no 't sabíam anomenar sinó dihentne «la bona mare?» ¿O bé l' asma ha dat rahó de tu, y reposas ja en algun lloch ignorat de tothom, á la fossa comuna, que t' esperava del día que vas náixer?...
Ma convalescencia fou llarga y penosa. Se passaren al menys tres setmanas ans que pogués llevarme. Estava extès al llit sens poderme moure ni pensar días enters. Tenía la boca tan seca, que 'm costava moure 'ls llabis pera respondre á las preguntas sens fi d' en Gratchef. Tot lo día s' ocupava de mi. Fins á la vetlla, després de deu horas, aixís que la ronda de nit s' havía retirat, ell venía á ajáures á terra, á la porta de ma celda, pera dormir aprop