l' escudella buyda, y 's retiravan enrera com los tentáculs d' un pop gegantí.
Després del gènero de vida qu' havía menat á l' infermería, me semblá qu' aquí era dins d' un sepulcre. Quan pensava en Gratchef, lo cor se m' oprimía, plorava, y las llágrimas no logravan alleugerirme.
Desde 'ls primers días, comensí á vèurem rodejat de figuras vivents. Això 'm succehía sempre que estava ajegut; may estant dret. Los personatjes que m' apareixían me semblavan estar enquadrats per grans marchs, com aquells que 'ls fotògrafos exposan en llurs mostradors.
No veya més personas que las conegudas al hospital de la presó; però tan plenas de vida que sovint sentía l' ilusió de tocárlashi 'ls vestits. Llurs miradas se 'm fixavan y 'm feyan baixar los ulls, puig apenas podía soportarlas. Mes, aixís que mas parpellas s' abaixavan, las visions s' esvahían pera fer lloch á unas altras, ò bé 's cambiavan á simple vista, prenent novas formas. Això últim solía succehir, sobre tot, á l' aparició d' un infermer á qui jo havía pres manía al hospital. Estava ple de llagas mitj cicatrisadas y de grans... Un día vaig veure que portantme 'l bullit de farinetas hi sucava 'l dit
