á la taula; mes ¡ay! si es tot fret. Atempero la fam y 'm poso á pensar. Si ara pogués tenir una bona cindria, ben bermella y dolsa, prou me la menjaría tota jo sol... ¡y duas y tres me 'n menjaría! ¡Ah! si 'm deixessen anar! Ja sé ben bé què faría: me 'n aniría á la plassa, hi triaría una bona cindria, á tatx, per veure si es de bona mena, y per cinch copecks ne menjaría... ¡Vès si no sería tot un altre dinar que aquest!—¿Què es aquest dinar? exclamo, llansant una mirada de menyspreu á l' escudella; y al mateix temps faig, d' amagat, una rialleta llarga, plena de beatitut, tornant á menjar.
¡Aixís se 'm passava la vida! Havía oblidat ja tot lo qu' existía fora de la presó; ja ni hi somiava. Tots mos somnis se reduhían á vèurem extès sobre 'l llit, á contemplar la volta de la celda. O bé veya que no 'm volían dur al bany, ò qu' havían decidit nodrirme no més qu' ab pa mitj cuyt. Llavors me despertava amarat d' una suhor d' angunia, y arreu de ben desvetllat, exclamava:—¡Alabat sía Deu! ¡allò no era més qu' un somni! Ayuy me portarán dinar com los altres días. No pensava en res més ni en ningú. Tots mos sentiments s' havían estroncat. Los dolors, la meteixa mort d' aquells qu' abans més estimava, no m' haurían causat cap emoció.
