ció de fret. Eram al fort del hivern; queya una plujeta fina y glassada. Pe'l carrer no 's veya ni una ánima; sols un iswoschik [1] tirat peresosament per una ròssa.
¡Vès l' imbècil de director com me llensa al carrer en semblant hora y ab aquest fret! ¿No podía esperar á demá matí? Y si algú 'm diu llavors que m' entorni á la presó, me n' hi entorno de bon grat á somiar ab las cindrias maduras y sucosas... Mes ningú 'm digué res de semblant...
Havía sentit tancar derrera meu la gran porta de la presó, reganyir las mollas del pany, y 'ls forrellats que passavan. Estava acabat; jo era lliure: la ballena de Jonás m' havía vomitat á terra, entre mos semblants... ¡Mos semblants! ¿Á quí m' assemblava jo, jo?
Quan vaig trobarme en un quarto calent y ben il·luminat, quan vaig veure bons mobles, miralls y flors, tot se 'm confonía. Per primera vegada, passats quatre anys, tornava á veure nens, mes tots fugían pera no acostársem y mirarme de lluny ab terror y curiositat. Jo desconeixía ma propia veu, que se m' havía tornat fosca y dura... Ni sabía parlar;
- ↑ Cotxe de plassa.
