Miserables, veniu! Aquí, en la terra,
hont los cuchs s' arrossegan, vos pertoca
caure humiliats! Jo soch de Catalunya,
d' Aragó, de Valencia, de Mallorca...
jo soch l' únich senyor per mon llinatj,
s' agitavan las flamas tremolosas.
L' un m' ha dit acostantse, encès per l' Ira:
—Vil ets, y catalá!— Mes jo en lo rostre
l' hi he escupit. —Té, es per tu: tota una rassa
per la boca d' un vell es qui us afronta!—
Ah! Tols tres s' abocaren com á feras
al meu damunt, llensaren las antorxas,
y sentir m' ha semblat en las entranyas
com lo fret d' un punyal. Aquella porta
s' ha obert per darlos pas; y s' estingiren
las tres flamas per terra, y en la fosca
m' he cregut que 'm moria!... Ah, Deu, somniava,
y al fi m' he despertar, com altras voltas.
Ja ha eixit la lluna: 'l Deu vos guart m'envia.
Ella si que m' estima. Serà hermosa
la nit avuy. Los camps d' Urgell; las serras
de Comlols y de Mur; lo Ribagorsa
corrent al mar; los burchs y las masias...
tot apacible y misteriós, dessota
d' esta amiga claror que bech y aspiro
ab la febre del boig, per qu' ella enronda
la casa de mos fills!... Mes aquí, en terra,
hi ha quelcom... Que será?... Deu! Una antorxa!
y encara està calenta. Y aqui... un arma!
Sí: es una daga; y es humida y... roja!...
Oh! Y en mon pit hi ha sanch! Sanch?... Y es sanch meva!
