Pàgina:Mort d'en Jaume d'Urgell (1896).djvu/9

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

<poem> Miserables, veniu! Aquí, en la terra, hont los cuchs s' arrossegan, vos pertoca caure humiliats! Jo soch de Catalunya, d' Aragó, de Valencia, de Mallorca... jo soch l' únich senyor per mon llinatj, s' agitavan las flamas tremolosas. L' un m' ha dit acostantse, encès per l' Ira: —Vil ets, y catalá!— Mes jo en lo rostre l' hi he escupit. —Té, es per tu: tota una rassa per la boca d' un vell es qui us afronta!— Ah! Tols tres s' abocaren com á feras al meu damunt, llensaren las antorxas, y sentir m' ha semblat en las entranyas com lo fret d' un punyal. Aquella porta s' ha obert per darlos pas; y s' estingiren las tres flamas per terra, y en la fosca m' he cregut que 'm moria!... Ah, Deu, somniava, y al fi m' he despertar, com altras voltas.

Epira un raig de lluna per la finestra que no desaparegui durant tot lo monolech.

 Ja ha eixit la lluna: 'l Deu vos guart m'envia. Ella si que m' estima. Serà hermosa la nit avuy. Los camps d' Urgell; las serras de Comlols y de Mur; lo Ribagorsa corrent al mar; los burchs y las masias... tot apacible y misteriós, dessota d' esta amiga claror que bech y aspiro ab la febre del boig, per qu' ella enronda la casa de mos fills!... Mes aquí, en terra, hi ha quelcom... Que será?... Deu! Una antorxa! y encara està calenta. Y aqui... un arma! Sí: es una daga; y es humida y... roja!... Oh! Y en mon pit hi ha sanch! Sanch?... Y es sanch meva!