Pàgina:Noveles (1906).djvu/105

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
101
tristeta

vinensa ab la dòna, jo dich qu'es culpa d'elles y fòra.
 — Què diu aquest boig, ara! — exclamà la Caterina esverada.
 — Lo que sents: a poch a poch jo me faré entendre, y al mateix temps serà una guía y un consell per la noya lo que digui.
 Al marit se'l té de portar segons lo seu geni: qu'es un tabalot, prudencia y callar; qu'es un busca-rahons, callar també y que s'esbravi tot sol a tall de ximple; poques magarrufes, qu'encara es pitjor; sempre pel natural; bones respostes y acomodades, que no més crida la gent ordinaria; y la cara ni enfadada ni alegra, qu'es pitjor y's pensan que va de mofa. Y'l mètodo més segur pera conservar a un home de bon temperament, es que la taula sigui abundanta y'l menjar ben amanit.
 L'home que treballa vol ser ben cuydat; dónali la vianda polida, que fassi olor, que li obri la gana y li tanqui després; ja veuràs quína alegría li compareix ulls enfora luego d'haver dinat. No hi hà ningú qu'estiga trist al axecarse de taula.
 Qu'avuy un tomàtech ab quatre