Pàgina:Noveles (1906).djvu/109

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
105
tristeta

malls ab lo cap a terra com si fessen la figuereta arrambats vora la pica, lo torn ab la roda al sostre bridat desde baix, lo taulell ab ses restelleres de llimes, y'ls caragols ab la boca closa y apretada, pitjors que gossos de presa qu'allí ahont amarran no amollan fins que'ls hi tomban la cúa y dexan senyal.
 Tot axò, bo y parat, tal vegada no siga bonich ni alegre; però quan lo treball ho anima, ja pren altre aspecte. Comensa a patir la manxa y suspira com si tingués un arreplech de melancolía molt ficat endins del cor, y aviva'l caliu de trascantó; la flama del picadís sembla que fassi tercerilles allargantse y tornantse a arronsar mentres dura'l panteig del monstre que's quexa de lluny y castiga d'aprop.
 Comensa la batalla al peu de la fornal; tot creix y s'ageganta; les flames s'estiran y alguna se salva d'aquella ardencia, xemeneya amunt, esmicolada en llenguetes ò guspires de molts cayres; lo ferro sofreix la calda y cambía de color tant com lo foch l'atormenta; lo mestre li tira grapats de sorra que li allargan lo