Pàgina:Noveles (1906).djvu/133

129

tristeta

gant roba; — al menys no la farà patir més.
 — Ja'l compondràn allí a l'Habana; no'n passis ànsia. Lo meu home ja ho té dit: a la primera disbauxa que fassi, li quedaràn les barres assentades. Es un climan molt senyor aquell; ab un got d'aygua n'hi hà prou; se quedan axís, que ni'ls hi farías obrir la boca ab lo gruix d'una pesseta.
 — Sí, tén compte que l'aygua'l reprengui.
 — Es un dir, dòna. Quan l'aygua té aquexes repents, vès què faràn les begudes y'ls licors; lo qui s'aparta de la regleta, està llest; no hi arriba cap sagrament a punt.
 — ¡Què'm dius!
 — ¡Ay, filla! ¿del vòmit te fias? es com una escopetada a trayció. Tu, Madrona, vès aquexa que se'n riu.
 — Desengànyat, mal'herba may mor; d'axò me'n rich. Arribarà allí dalt y desseguida tindrà companyía; se rebaxarà ab qualsevol negra, que diu que no tenen vergonya, y com aquests homenots no respectan llinatge, farà fortuna casantse ab algun encaro, y ell sí que podrà dir qu'ha