Ara hi tornava, ab la pena senyalada en los ulls, en la buydor de la seva cara axugada y de color malaltís. Algun qu'altre vehí, al vèurela venir, se ficava dins y per entre les vidrieres mitx closes se la miravan compadits per no donarli més pena ab sa curiositat impertinenta.
Tampoch en aquella barana de terrat hi havía l'Andalet, lo cap entremitx dels testos que la seva mare hi havía anat posant, per una delicadesa de sentiment, endevinant lo amor del seu noy per la Tristeta, y volguent omplir de flors y d'aromes lo lloch hont potser havía sentit les primeres dolceses de sa passió malograda. L'Andalet no hi era tampoch, guaytant com un altre se li enduya aquell tresor de felicitat que'l creya seu, com tots dos se n'anavan, rient, acostantse'l cap per dirse més aprop quí sab quínes falagueríes que tan gustosos se les escoltavan.
La Tristeta entrà al carrer acompanyada de la Caterina, totes dues
