Pàgina:Noveles (1906).djvu/198

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
194
emili vilanova

deses, tampoch lo veyam, ¡ni una guspira d'aquella sa claror benehida que daurava les aygues!
 De sobte, ¡Mare de Deu! lo francès se persigna y jo també. Assí y allí, pels voltants nostres, a la vora, com si les poguessem tocar, s'encenían unes llumenetes vívides, enlluernadores, oscilant neguitoses combatudes pels vents que no les podían apagar, brillavan per tot arreu trepant ab guspires rohentes aquella inflor de neus.
 Era la nit que baxava ab ses estrelles.


* * *

 «Ahont som, Mússiu? li vaig preguntar, encenent lo cigarro ab un misto de brasa.
 «No som en lloch. Estem perduts. Sobre dels llamps, vora dels trons, damunt les tempestats. ¡Ay, Espanya, engolidora dels fills de Fransa més ilustres!»
 «Animo, Mússiu, no us capfiqueu. Som dos valents; l'Historia parlarà de nosaltres, nos inscriuràn lo nom damunt lo Gran Llibre, y passaràn