Pàgina:Noveles (1906).djvu/202

198

emili vilanova

narlo a fer... Los nervis se'n ressenten y'l magí treballa massa recordant lo seguit d'impressions esgarrifadores per que va passar.»
 — Escólti, ¿y'l francès, que tardà molt a revenir del desmay?
 — ¡Pobr'home! ni ho sé. Jo encara'n vaig tenir dos, l'un derrera l'altre, y ell no's bellugava, fret, blanch, com aqueix marbre; lo cridava y no'm sentía; lo pols li mancava, y la respiració li anava minvant, fluxa, dèbil, apagada casibé. No sabía què fer ni còm auxiliarlo; jo'm trobava malament. Fortes punxades me travessavan sens sossego'l cap com si hi tingués una llensadora anant y venint; grans flamarades, que de sobte'm voltavan, exían de la meva respiració, y tot d'una's fonían per tornarse a encendre; pampallugues vermelloses, inconstants y fonedisses passavan pels meus ulls; la voluntat me flaquejava; l'enteniment torbat ja no'm guiava; volía cridar al company, y no tenía esma ni sabía combinar paraules, com si de repent hagués oblidat l'agre d'enrahonar ò hagués perdut la lletra, quedantme no més la veu sense articulacions ni