Pàgina:Noveles (1906).djvu/204

From Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
Aquesta pàgina ha estat validada.
200
emili vilanova

 — Repòsi, senyor Janet, — li cridà la mestressa. — Ho esplica tant al viu que sembla que s'hi trobi. ¡Ja debía anar a la Bonanova a cumplir la prometensa!
 — Teníu, — respongué'l senyor Janet, arremangantse'l bras y allargantlo al mitx de la rodona. — Polsèume, dech tenir febre. —
 Y'l company més immediat, que era un clavetayre, ab ses mans plenes de duricies, li arreplegà la munyeca, y no podent traspuar los moviments entremitx de sa pell groxuda, acostà l'aurella, y com aquell que escolta l'esperit d'un rellotge, digué al cap d'una estona:
 — No poca; 'l pols li bat com un jòch de martells que repiquin baranes.
 — A la Bonanova nó. A Montserrat vaig pujar y... etzètera, senyors; que la prometensa que vaig fer va ser directa entre la Mare de Deu y jo. Aquestes coses no's divulgan, per sagrades. Hi hà compromeses la voluntat y finesa de María Santíssima. Ella'm va salvar, y'l seu rasgo y'l seu benefici no necessitan escamparse ab propagandes com feyna de curandero.