Pàgina:Noveles (1906).djvu/208

204

emili vilanova

Per que la Mare de Deu anava aparexentme entre mitx d'una gloria de color de rosa perfumada d'incens. Jo casi be la veya... ¡Quaranta vuyt anys que no l'havía saludada!
 «¡Reyna y Mare!... Mare de Misericordia!...»
 Totes les oracions revenían a la memoria, y'ls llavis les pronunciavan sense vacilar, exides del cor y ab son verdader sentit. Y'm vaig recordar de quan era escolanet. Tornava a veurem al peu del altar, al costat del sacerdot, de genolls davant lo Sant-Crist, lo cap baix, lo còs inclinat y les mans picant al pit.
 «¡Mea culpa..... mea màxima culpa!.....»
 Los ulls, dos raigs de llàgrimes amargantes; y entre sospirs y congoxes cridava per que'm sentissen:
 «¡Sanctos Apostolos, Petrum et Paulum!... Omnes Sanctos! et te... ¡Pater!...» vaig clamar ab veu anguniosa...
 Y un doll més copiós de llàgrimes me cobrí la cara. La veu se m'afinava...
 Los Sants no m'ohían. ¡Tan aprop que'ls tenía!