Pàgina:Noveles (1906).djvu/210

From Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
Aquesta pàgina ha estat validada.
206
emili vilanova

 Jo no podía plorar. Al cel no plora ningú; ni'ls sobrevinguts.
 «Es ell, lo senyor Janet!» deyan los serafins uns ab altres; y feyan l'aleta al voltant meu, decantavan lo capet sens parar de volar, s'acostavan, me feyan petons, fugían per fer lloch als altres, y tornavan a baxar per besarme altra vegada. Los de més amunt comparexían atrets per aquella alegría. Tots hi eran: aquells amiguets que passavan per davant de ma botiga y jo m'hi havía fet conegut besantlos y féntloshi caricies cada día a l'hora en que sortían d'estudi.
 Un ne va venir y'm preguntà: «¿Senyor Janet, que no'm coneix?»
 «A tots us conech,» li vaig respondre, besantli'l capet qu'era un or cargoladís.
 «So aquell que passava sol per anar al colegi ¡tot lo día! Sab? que'm preguntava: ¿Y a quín'hora plegas? Y jo li deya: Fins al vespre, tart, fosch.»
 «Prou te conech, ¡enamorat!»
 «¿Sab? lo papà va tornar a casa. La mamà plorava molt. Després jo me vaig posar malaltet, m'estava al