Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/221

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
217
caricatura

gres y espesses ab acerats reflexos, se veyan al fons de la immensa montanya. Eran mines de carbó de pedra, tan pròdigues y abundantes que hagueran pogut mantenir fins al acabament de les centuries tots los volcans de la terra y les fornals enceses del infern.
En arribant a tal punt la visita, los àngels me van dir: «Prou, senyor Janet, prous secrets y maravelles ha vist; tórnissen al món, que no fora felís si n'hi ensenyessim d'altres. Vàgi altra vegada a confondres ab los sabis, que prou coses ha indagat. Y que s'apliquin y adelantin; però que no'n fassen massa, que'ls hi resultaría perjudici. Deu vol als sabis, però castiga als tafaners superbiosos.»
Y'm vaig despedir d'aquell floret daucells manyachs que semblava que no'm volían dexar. Los serafins tornaren a besarme en los ulls, consolantme ma tristesa, y agafantme les mans les besaren ab respecte, que al cel per ser cel se veneran los cabells blanchs, y'ls meus, tan humils y pobres, foren adorats pels matexos serafins de la gloria. —