Pàgina:Noveles (1906).djvu/78

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
74
emili vilanova

tingué compost al seu gust, li donà de sobte — en revenja de les seves mofes — un copet de dit al nas, dient tota axerida: — ¡Bòlit! —
 Lo senyor Jaume ja no podía riure; aquell enfarfech de vols de mocador y les puntes dretes del coll de la camisa no li dexavan moure la barba ni obrir casibé la boca.


* * *

 ¡La bona gent! tot aquell tràfech se'l donavan per la Tristeta y's sentían felissos, per que'l seu amor no s'haguera cregut satisfet fins a vèurerla acomodada.
 De bon matí la Tristeta anà a confessar, y quí sab quínes memories de la seva infantesa y de la seva soletat foren retretes, ò quines preguntes del seu origen a les que no pogué donar resposta, que confés y penitenta igualment commoguts ajuntaren ses oracions y potser arribà als peus de Deu un clam fervorós demanantli amparo y benediccions per aquella sa primera felicitat que ja per endavant la satisfeya ab llàgrimes.