Pàgina:Obras de Ausias March (1884).djvu/261

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Semblant me trob al qui alegre canta
é porta al cos disposició mala
que pleuresis ó gota al cor senyala
é altres mals que lo esmentar espanta.
E com aquest de viure ja no pensa
torna á cobrar sanitat mes perfeta
après li vé no sab d' hon la sajeta
que 'l fa morir sens alguna defensa.
 Lo que pensem que 's fará nostra casa
allò mateix la destruu é l' abrasa.

Tot hom es foll qui mólt del món s' alegre
puix no hi ha fí é sí es, sospitosa.
Lo desijar, es cosa treballosa;
lo posehir, fa l' hom trist ó alegre.
Lo pus sabènt no sab, ne enten, que vulla,
quant déu plorar d' algun fet, ell vol riure,
corra á la mort pensant anar á viure,
de casa ix quant cove que 's reculla.
 Per un be poch sa ánima é cos dóna
é per son mal si mateix tot bandóna.

¿Qui pot saber que d' ell los fats ordenen
quant, com, é hon finirá los seus dies?
Fugint la mort hi vá per dretes vies,
no sab los migs si en mal ó be l' amenen.
Ell vá de nit sens brújola ó carta
menys de pilot en la canal de Flandes
é cuidar anar en coll d' homens en andes
trahènt si joch del qui del món s' aparta.
 Tot açó fan aquells qui hom diu savis
tal exemplar trahen los nets dels avis.
 
¿Hon se recull en nos tanta ignorança
obrant en nos sobre incertes ventures?
<E pledejám ab mólt amargues cures
lo tan incert ab tan ferma esperança?
Si com l' orb foll corrént tira sa via
é no sab hon sia son dubtós terme,
é caminant no veu hon lo péu ferme
trencat vá 'l coll é si no consegria.
 Tal es aquell qui be final vol traure
dels bens del món, é axí veig tots jaure