Aquesta pàgina ha estat revisada.
(La Quima i la Núria permaneixen abraçades una bona estona, plorant. Després d'un llarg silenci, la primera, reanimant-se, diu a la Núria am dolçor i manefleria:)
QUIMA
I ell t'estima?
NURIA
Sí: com vós m'estimeu.
QUIMA
N'estas ben segura?
NURIA
Sí, mare, sí. És tot cor, tot cor. Jo l'estimo molt, molt!
QUIMA
No veus que si s'arriba a saber...
NURIA
Oh! Que l'estimo!
QUIMA
I el teu bon nom? I tots nosaltres, que ns morirem de vergonya?
NURIA
Vosaltres... vosaltres no us morireu. No, que no us morireu! Oi, mareta?
