GABRIEL
Ah! No, no. Jo no m'hi resigno! Ja estic decidit, vingui lo que vingui. No puc oblidar-te! (Sanglotant.) T'estimo massa, Marió! T'estimo am tota l'ànima, per damunt de tot, més que tot, més que...
MARIÓ (interrompent-lo)
No, no ho diguis!
GABRIEL
Sí; vui dir-ho, vui dir-ho... Es la veritat...
(Se deixa caure sobre una cadira i apoia'l cap a la taula, sanglotant anguniosament. La Marió'l mira am goig i am pietat alhora, lluitant am si mateixa pera consolar-lo. Dugués vegades s'hi acosta frec a frec i se'n separa, no decidint-se a dir-li res; fins que a l'últim agafa les flors i, besant-les am desconsol, se'n va per l'escala pausadament. Quan és al replà, veient que en Gabriel encara segueix abatut, commoguda i agraida, agafa una flor, la besa am nerviositat i li tira, desapareixent tot plorant i fent petons a les altres flors.)
