la dòna estimada
damunt nostre cor,
que'l goig mai se mor,
que'l goig és etern,
per més rigorós que sigui l'hivern.»
(Se sent, més vibrant que de primer, la remor de la ventada. Cau damunt d'en Florenci una volior de fulles mortes.) Ah! Quina tristor damunt meu! (Tot ell s'esgarrifa; la cara se li torna blanca, d'una blancor de mort. Tus molt i s'ofega com si li anés a venir un vòmit.) No puc més!... No puc més!... (Li cauen els fulls per terra.)
ENGANYA-AMOS
Ja'ns ho llegirà demà.
FLORENCI
Sí... ja us ho llegiré demà... demà, sentiu?
ENGANYA-AMOS
Al vespre; sí, senyor.
FLORENCI
Si no fos aquesta tos!... (Se sent el xisclejar d'un vol d'orenetes. En Florenci s'aixeca i va a mirar per la finestra.) Ah! Mireu! Mireu quina volior d'orenetes! Com fugen!... Com xisclen!... Que'n són d'expertes! Són més vividores que nosaltres. (Girant-se.) Gabriel!
