Jo no'ls cerco i ells me troben; jo no'ls vui a vora meu. D'encisar-me, mare, proven i ai, que jo no sóc de neu!
Tots me fan nobles promeses; tots am mi's volen casar, dant-me'l cor i llurs riqueses... i un tant sols se'n pot triar.
Mare meva, mare aimada, no'm deixeu a mig camí, que per ser bona i honrada lluny de vos s'ha de pati!
Tristejant esporuguida, sempre temo que'm perdré: ja començo a estar rendida per fugir de l'espervé.
Ai, mare, la meva mare, lo que'm passa és cremador: jo que estimo tant al pare, tots els homes me fan por.
(Després d'un curt silenci compareix l'Anton, moll alegre, per la primera porta de la dreta. Va am gorra de seda negra; camisa blanca, de fil; corbatí negre; faixa morada; gec de llana d'un to fosc; ermilla i pantalons de vellut, de color
