morada, am tota llibertat, com jo t contemplo a tu!. . . Dóna-m coratge pera deslligar les teves ales frisoses d'alçar el vol! (Poc apoquet, i amb idilica tendresa, la du, agafada per la cintura, cap al fons del bosc.)
NÚRIA (en ven moll baixa i dolça ) David! David!
DAVID (ben dolç i a can d'orella )
Anima pura, verge de montanya, viola boscana que am la teva aroma humil i delicada m'endolceixes l'esperit! Amor de la meva vida, joia de l'art, per sempre, per sempre meva, per sempre més la meva estimada!
(Desapareixen. Curt silenci. Toma l'Arcadi tot adalerat.)
ESCENA IX
L'Arcadi sol
ARCADI (crida, mirant entorn seu)
David! David! Aon deu ser? David! David! Bah, bah!
(Es posa a pintar. Desprès d'un llarg silenci, apareix l'Adrià pel primer terme de la dreta.)
