Pàgina:Obras rimadas de Ramon Lull (1859).pdf/147

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
141
raimundo lulio.

 XXI.
 De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía,
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch é en suor é per villanía;
Beuratje molt amar que sed no 'n havía
De sutja é de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d' amor é qui no mentía.
Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

 XXII.
 Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, é per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p' el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena é dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge é de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

 XXIII.
 Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs é en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n gran suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no'n fó majors.
Las suas mans torcía, é cridava:—Senyors!
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats á mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e' s baxa en dolors (12).