XXX.
Quant abdos foren vengudes á maysó,
Maria Cleofé é María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no'ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que á greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar é l' tro.
. . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . .
XXXI.
De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans é en suspirs gitar,
A l' hostal vench Johan é volc la consolar.
La regina que plorava hanc no 's pot star (18)
Que ab ella no plorás é si volch esforçar;
Dix á la regina que no volgués membrar
Lo seu fill é sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
—Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no'm pot sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu'em vulles d'ell perlar.
XXXII.
Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vol canten los grans é los menors
La douça donçella qui es dona d' amors;
Perque en Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns é als altres per ço qu' els langors
Membren de nostra dona é la gran deshonors
Qu' es fayta á son fill per Prelats é Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.
