Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/336

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bre, sinó també molt particularment lo curiós de les coses de la terra, puix l'il'lustre escriptor al tractar de l'Encarnació del Verb diví, ho fa en quant a la color local del quadro, com si s'hagués encarnat a Catalunya, cosa molt comuna en aquell temps en tots els paíssos. ¿Es lo que segueix una nova noticia en l'historia de la barretina? Parlant de còm la Verge María preparava els drapellets pel Fill qui havia de néixer, aludint a la tunica inconsutilis, famosa en tota la literatura piadosa de l'Edat Mitjana, diu: «e aquella gonella no ha costures mas es feta ab agulla, axis com se fan comunament los barrets d'estam…» També volem transcriure lo següent sobre les dònes, materia de que, com veurem, n'escrigué un interessantíssim llibre, puix declara d'una part la fesomía moral de l'autor, i al mateix temps és la manifestació de la doctrina dogmàtica i humana sobre la dòna, que fou tant ennoblida en aquells temps. Diu que la Verge Maria desitjava la gran gloria que Déu li tenía preparada, entre altres causes, per a honrar les dònes «contra les quals han parlat filosophs, Salomó e molts altres, dihent que son orades, altres son falçes, altres han dit que son instimables e axi de molts altres vicis que'ls han posat… a dar a entendre que qui generalment contra donas mal parlara que per mans de dona passara, qui ha lo Fill jutge que de totes ses injuries la venjara. No res menys a gloria de les dones ha fet que aquells que pijor han parlat de dones per dones son estats confosos e atrats, car Salomo per dones torna orat, e Ovidi per dones estech confus e abaxat, e Aristotil diu se que per dona estech com a bestia entrenat e encellat…» Si és interessant quan tracta de l'Home Crist Jesús, usant el mot de Sant Pau, per la manera com presenta a la divinitat unida amb la naturalesa humana, no ho és menys al referir-se al gran misteri de l'unió de les dues naturaleses, i a l'incompatibilitat, segons l'ordre natural de les coses, entre certes passions humanes i la divinitat, o sía entre'l sofriment de la seva passió, i la visió beatífica de que devía gaudir l'ànima de Crist per sa unió personal amb el Verb etern. «Jat sia que en quant hom hagues natura mortal e passible en si, car era composta de humors contraris e hajia en si calitats discordants, axi com los altres homens; empero tot asso era subjugat a la sua voluntat com fos sobiranament ignocent,