Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/372

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Els escolàstics caracteritzen perfectament els moviments aprehensius i els apetitius de l'home. Els primers subjectiven, és a dir, l'idea o imatge adquirida per l'aprehensió pren la forma de l'esperit receptor (quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur); al revés, els apetits objectiven, és a dir, se'n duen l'amant cap a l'amat, o, com diem, trauen fòra de sí. Fins el llenguatge comú expressa aquesta particularitat, així es diu que l'amor sedueix, és a dir, se'n porta el qui ama, i el poeta es val d'una estupenda imatge filosòfica per a explicar còm ella viu en sa ànima, malgrat la contradicció, així com l'ànima de l'home està en totes i cada una de les parts del cos, sens que la desaparició d'un membre d'aquest importi disminució d'ella:

Axis com es en nos l'anima tota
en tot lo cors, e tota'n cascun membre,
tallant algu no cal per aço tembre
que per aquell ella romanga tota:  (Ibíd.)
la mi'amor es lo tot de aquesta,
e si'l veig res que per desalt[1] m'altere
no sent en mi que d'amor despodere,
en lo seu tot la mia tota resta.

En una convulsió epilèptica d'amor, gustant una vera ariditat, tant en el cos com en l'esperit, fins en la pràctica de la virtut; passant, lo que'ls mestres de l'Amor mística en diuen sequedat d'esperit, que és una de les situacions més penoses imaginables, nascuda sovint de la mateixa abundor de l'Amor, sembla que'l poeta es desesperi abandonant-se a la virilitat del plaer sensual:

Tots los delits del cors he ja perdut
e no atench los propis del esperit,
e no sent molt de l'anima'l delit
e mes no sent del de moral virtut,  (LXXXVI)
. . . . . . . . . . . . . . . .
Complaure vull la mia complexio,
e fer me tort que'm lluny tant de raho
que foll amor yo torne a practicar.

Però prest el noble enteniment recobra sos drets. En el mateix cant, regoneixent l'infinidat de l'apetit racional, la limitació del

  1. Repugnancia.