titza l'invent de les bombardes (¡què diría ara!), que qualifica de Satanae inventum, i ponderant els grans mals que afligeixen a la societat, conclou ésser l'únic medi de guarir-los la convocació del Concili ecumènic, cosa molt faedora si l'Emperador la protegeix. El pensament civilitzador del Vives; sa tasca nobilíssima, humanitaria i cristiana, que'ls manifesta en tots sos escrits, és evident en aquest tractat. Té un caràcter universalista que li prové de la materia que tracta i que és, sens dubte, com un precedent, nascut de les idees cristianes, del cosmopolitisme modern, que, degudament entès, és un dels més sòlids títols de gloria dels nostres temps. El benèfic y poderós esforç en pro del bé públic de l'il·lustre apologista i propugnador de la pau social, fa que una bona part de ses cartes i molts tractats deguin considerar-se missatges de pau. Escriu a son amic Joan, bisbe lincolniense, confessor d'Enric VIII, per a que treballi en aquest sentit. Publica el llibre De Pacificatione, que's pot considerar com a complement del De Concordia, i el dedica a Alfons Manrique, arquebisbe de Sevilla, ponderant en ell la dignitat de la missió pacificadora, s'estén parlant dels grans Pontífex pacificadors, exposa abundant doctrina dels antics sobre aquesta materia, i fa veure còm sobre tots, i més que tots, Crist és qui portà la pau als homes per vici de la naturalesa, gairebé sempre discordants; i recordant l'insuficiencia gentílíca per a atényer tant gran bé exclama: Non potest caecus caeco viam praeire… i amb devoció afectuosa afegeix: o quantum tibi mortales omnes debent Servator Christe Jesu… I perquè les idees de llibertat absoluta i d'independencia de les potestats superiors, que avui amenacen la civilització, aleshores teníen ja predicament, i el poble musulmà desde Orient espaordía als homes de seny, qui veien el perill de que la civilitzada Europa caigués baix la tiranía del Turc, per a alçar i rectificar l'esperit dels pobles cristians, escriu l'opúscol De conditione vitae christianorum sab turca, que's pot dir dirigit a aquells qui, despertades i desenfrenades les seves concupiscencies per les predicacions dels falsos reformadors, descontents dels prínceps cristians, cobejant una llibertat selvatgesca, deien que preferiríen viure sots els turcs; i fins portats per l'herètica pravetat, simpatitzaven més amb ells que amb els vers cristians. Els pinta la condició de
