Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/395

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


l'il'lustre Grecia esclava, l'opressió de la fe que pateix, la falta d'il·lustració i fins d'humanitat dels dominadors, i recorda amb un fí sentit històric l'imperi oriental i el día de la conversió de Constantí, que ell, citant Sant Jeroni, no creya completa, sinó que entrà en l'Iglesia, diu, non ut verus ac plane christianus, sinó circuit encara de la pagana pompa, volent unir la ciutat de Déu i la ciutat del diable, això és, Roma i Constantinopla; emperò molt més trist i nefast és el día en que un poble cristià cau en poder dels infidels. Amb motiu d'això increpa als qui s'han fingit una boja llibertat (speciem stultam libertatis), desconeguda dels grecs i dels romans, rebutjant el pagar tributs, que sía permès obrar el mal, volent que l'autoritat perdi ses prerrogatives; de manera, diu rectament l'Autor, que en lloc d'un Príncep, ne tindríem cent i la ciutat no podría subsistir.
 En el tristíssim fet del divorci d'Enric VIII amb la nostra paisana Caterina, principi i fonament del deplorable cisma d'Anglaterra i de tantes i tant fortes commocions en aquell regne, i de retop en tota la societat cristiana, procurà també intervenir-hi el nostre Vives, demostrant un zel i una discreció que sols pogué ofegar la brutal passió de la luxuria, que tenía encegat al monarca britànic. El Vives tenía grans i amistoses relacions amb aquella familia real; de la reina Caterina ne parla amb els termes més encomiàstics, com d'una virtut universalment reconeguda, i que s'ha fet un temple en el cor de tots aquells qui han oït parlar de ses desventures i de son nobilíssim comportament. Es el nostre paisà, secular, l'afront d'aquells vergonyosíssims prínceps eclesiàstics d'Anglaterra, fautors de la luxuria i del despotisme real. Feu oir a l'encegat monarca el llenguatge de la veritat i de la conveniencia, i en sa carta a Joan Vergara conta com el Rei el tingué arrestat sis setmanes, fins que'l deixà anar amb la condició de que mai més posés els peus en el palau. L'il·lustre escriptor conegué que perillava a Anglaterra, per lo qual marxà a sa amada ciutat de Bruges, desde on, amb la data de 13 de janer de 1531, escriu una carta a Enric VIII, que'l Mayans en nota marginal amb gran raó qualifica inmmortalitate certè digna. D'ella es dedueix que temía que'l cardenal eboracense afavoría les males passions del monarca en lloc de dissipar-les. Comença afectuosament recor-