Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/418

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


humanis necessitatibus cum notis Fr. Joannis Mayardi Cartusii. El dedicà als Cònsuls i al Senat de Bruges, a la qual ciutat manifesta estar tant afectat com a la seva Valencia, puix en ella habità molts anys i fins s'hi casà. Consta de dues parts. En la primera parla de l'origen i de les necessitats humanes en general, explica en què consisteix la beneficencia en son sentit ample i espiritual, i còm la subvenció de les necessitats materials és tant solament una part d'ella, i dóna molta importancia a l'educació. Exposa magistralment el desinterès que devem tenir quan exercitem la beneficencia, sens que mai l'ingratitut dels afavorits ens faci recular en el camí del bé, predica el menyspreu de la vanitat i de les altres passions que dissipen la beneficencia; mes en aquest punt l'il·lustre filosop ens sembla massa estoic, tenint poc en compte les flaqueses humanes. La beneficencia no dèu fundar-se en l'hipòtesi d'una societat perfecta que és irrealitzable, sinó en l'estat en que aquesta en aquell moment se troba; així ho feu Sant Vicens de Paul i sempre ho han practicat els homes apostòlics. Determina senzillament el caràcter públic i social de la riquesa, prenent aquesta paraula en el sentit més ample, i acudint a la sabiduría humana alega les antigues sentencies de que'ns devem a la patria i als amics, el non nobis solis nati sumus, i el sabut i interessant text de Terenci, Homo sum: humani nihil a me alienum puto; però preferentment li serveix l'Evangeli, i així, per a provar el desinterès amb que estem obligats a fer participants de nostres béns al pròxim cita el gratis accepistis gratis date, prova després còm la substancia de la Llei cristiana, en lo que atany a les relacions entre'ls homes, és la caritat fraterna, i demostra el caràcter general de la caritat que no fa distinció, ni accepció de persones, entre tots els reengendrats en Crist. En el segón llibre prova còm el cap de la ciutat dèu procurar pels pobres. S'ocupa dels perills morals i materials que en sí porta la mendicitat, no sols envers la comunitat en general, sinó també envers els mateixos mendicants. Suposa que la mendicitat fou prohibida en la Judea, en Grecia i en Roma, que'ls moderns, volent també acabar amb ella, idearen diferents medis, com els treballs en els béns comunals, distribucions de moneda, etc.; mes l'autor va a proposar altres camins. A aquest fí distribueix els pobres