Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/432

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Plantilla:Lletra Iniciala jurisprudencia, cosa essencialment pràctica, exercici, com diu son nom, no directament del raciocini, sinó de la virtut intel·lectual, anomenada prudencia, la qual consisteix en l'excel·lentíssim hàbit d'acomodar la regla de la raó a les exigencies i necessitats de la vida, que és reina de les virtuts racionals, i noble imatge de l'atribut diví de la Providencia, devía trobar, per arrelar-se fortament en ella, molt adequada la nostra gent, per les qualitats que propris i estranys han regonegut sempre en l'esperit català. L'il·lustre Nicolàs Antonio formulà dignament aquesta sentencia a l'escriure, que Catalunya sempre havía produit egregis varons de gran maturitat en la ciencia del dret i també en les altres; i per a designar la patriòtica, encertada i sempre útil direcció dels nostres juristes a defensar i fecundar les taules de la Llei del nostre poble amb clàssica i severa eloqüencia afegeix: Quamplures Cataloniae jurisconsultorum hanc Spartam[1] Usaticorum explanandorum sibi adornandam delegisse[2]. Virtut espartana, en efecte, han tingut els jurisconsults catalans en la defensa de les lleis de la seva terra, i en els diferents conflictes que ha passat el nostre poble, han sempre pledejat heroica i saviament per la salvació de l'Arca Santa. Lleis de la terra les anomenaven tant en català com en llatí, perquè ho són, com són de la terra les montanyes i els rius i les costes; producte i imatge de sa substancia, nascudes de les mateixes entranyes de la societat, no del cervell d'un príncep o d'una cambra llegislativa. No és la nostra missió estudiar l'evolució del dret en la societat catalana; dedicat aquest llibre a l'estudi del pensament, a la crítica de la tradició

  1. Els primorosos escritors d'aquell temps usen sovint el mot sparta com nom comú en el sentit de part, lot, etc.; mes l'estar en lletra majúscula fa que en el cèlebre canonge hispalense deguem pendre dita paraula en sentit metafòric i al·lusiu a la república, que feu immortal l'obediencia a ses severes lleis.
  2. Bibl. vet., pàg. 198.