intel·lectual del nostre poble, sols molt lleugerament tractarem de l'escola jurídica, confessant, emperò, que ella és la més esplèndida manifestació del caràcter nacional, i la demostració més tangible del tremp de l'esperit català; ja que la sapientíssima providencia dels fundadors de ta nació disposà les coses de tal manera, ordenà la regla jurídica amb tal discreció, que'l poble s'anà edificant la llei així que l'havía menester, com les abelles van fabricant sa bresca. La cristiana inspiració d'en Jaume I, que'l seu confessor Sant Ramón de Penyafort, seguint la tradició de l'Iglesia, estampà a sa manera en el Còdic de les Decretats, de que'l bon sentit i la raó natural suplissin les deficiencies dels usatges i costums locals, fent abstracció del dret canònic i romà, fou com el germen de que anés creixent la llegislació al compàs del poble i seguint l'estructura d'aquest, com la pell adaptada perfectament al cos que havía de vestir. I anomenem inspiració cristiana aquesta regla de prelació de drets dictada pel gran Rei, perquè ja l'erudit Bosch, en sos Títols d'honor de Catalunya (llib. V, cap. XXII), i després en nostre sigle D. Pere Vives y Cebrià, agudament notaren que a l'establir com a supletori del nostre dret civil el bon sentit i la raó natural, no's feia altra cosa que aplicar al dret civil la regla d'interpretació que'ls doctors escolàstics anomenen epiqueya, i que consisteix en extendre la llei escrita fins a aquells casos que en realitat no conté, mes que per raó d'equitat dèu amparar. D'aquí que'ls nostres jurisconsults fossin anomenats pràctics, que les obres cabdals que escrigueren tinguin per títol: Decisiones, Resolutiones & Senatus Cathaloniae, perquè'l dret era format per la Jurisprudencia i la consuetut, és a dir, emanava de la vis societatis i no de l'apetit de llegislar; i aquesta manera d'ésser contribuía a que sortissin tants d'homes prudents en el dret, del nostre llinatge, ja per sí, com havem indicat, naturalment apte per a tant noble funció social. Perquè funció social més que engendrament especulatiu de la raó és l'ofici de llegislar; i de La vella Catalunya sortiren els homes prudentíssims qui arreglaren la llegislació de l'universal Iglesia, i d'instituts religiosos particulars, com Sant Ramón de Penyafort; els furs de la noble terra aragonesa, com Vidal de Canyelles, que'ls comentadors d'aquell dret regonei-
