Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/435

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tant coneguda de tots aquells qui han saludat l'historia patria. De son amor a la puresa de la fe, de l'il·lustració de la fe seva, ne responen no sols les enèrgiques condemnacions de les sectes del sigle XIII, de que en altre lloc havem parlat, corruptores de la veritat, destructores del bon ordre humà, com les d'ara; sinó també la falta de contemplació amb que anatematitzen les supersticions, per més que's vesteixin amb la capa de pietat cristiana, prohibint les oracions no aprovades per l'Iglesia, el ficar la Vera-Creu i les sagrades imatges en l'aigua en certes professons, abusiva pràctica que un elegantíssim escriptor castellà, més conegut per l'exquisitat de sa literatura que per la soliditat de sa fe, se complau en ridiculitzar com existent encara en sa terra; el portar les criatures mortes sens baptisme a l'iglesia per a fer-les tocar amb les sagrades reliquies, i altres moltes que podríen citar-se, i que proven el ferm criteri jurídic que presidía en nostre país en el govern de la societat cristiana. Fermesa catalana i cristiana que manifestaven els nostres prelats d'una manera particular quan tractaven amb els Prínceps, puix com escriu el savi Costa y Borràs, arquebisbe tarraconense, en la col·lecció que publicà d'aquests concilis, en aquestes venerandes reunions el delegat del Rei, fins essent, com sovint succeía, persona eclesiàstica respectabilíssima, era sí rebut amb gran cortesía, generosament se li concedíen els subsidis que demanava, però mai era admès a les sessions, tractant amb ell separadament els assumptes pels quals era enviat al concili.
 Aquesta acompassada i enèrgica forma jurídica de conservar el propri dret que veiem en la vida eclesiàstica del país, fins davant de poderosíssims Prínceps, se troba igualment en la vida civil i podem dir que ha durat fins als nostres díes. El ferm llenguatge d'en Jaume Callís quan diu que soportà les inquinies i ingratituts dels altres consellers reals per a complir com a bon advocat del fisc en la defensa dels drets públics i particulars, en els temps dels reis Ferràn i Alfons en que exercía dit ofici, perquè tenía molt present el que diu el papa Ignocenci in c. cum in cunctis declarant al fiscal que no s'oposa als consellers, quan van contra justicia, incurs en el mateix pecat que aquests, i que ell, Callís, més s'estima servir Déu