Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/445

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Mes la tradició a favor de la llibertat era tant forta a Catalunya, els antics doctors, especialment Callís, la consignaren tant explícitament, la noble doctrina tomística era aquí tant estesa com pots veure, lector, en Peguera, qui cerca els fonaments de sa teòrica en Sant Tomàs, Caietà i Soto [1], que la pressió de les noves doctrines no pogué destruir l'esperit de llibertat, que provenint de l'Edat Mitjana, serva sempre l'escola jurídica casolana. I entre tots aquells savis doctors cal fer menció del benemèrit Fontanella, hereu d'en Callís, i fins se pot dir deixeble seu, sens que això el faci arcàic, puix l'il·lustre jurisconsult olotí, com a home de veritable talent, era home de son temps, i pràctic com és generalment sabut. En sa famosa obra De Pactis nuptialibus hi trobem consignada indirecta, pero mólt explícitament, la doctrina constitucional del nostre país. A Catalunya, diu, el Rei no fa sol les lleis amb que ella es regeixi, se necessita l'aprobació de les Corts que's convoquen ad postulationem Provinciae en el lloc i temps que'l Rei cregui convenient, si bé és cert que antigament estaven fixades les èpoques en que devíen reunir-se; mes avui, afegeix amb amargura, per l'experiencia quotidiana experimentem que això no's serva. Assenta que les Corts han d'ésser celebrades pel mateix Rei, a no ésser per gran impediment, i a que aleshores ha de suplir-lo l'Esposa o Reina com a lloctinent ex convenientia et concordia inter Regem et Provinciam facta. Afirma que les lleis catalanes són lleis constitucionals (leges curiatae), que'l nostre dret pot ésser anomenat dret municipal estatutari (juriam municipalia statutaria), que les Constitucions de Catalunya, són en ella el dret comú, perquè en aquest Principat se viu amb lleis propries i peculiars; que en el govern els nobles no hi són admesos, ni tampoc en els oficis més honorables del Comú, sobretot en la ciutat de Barcelona, on dits càrrecs són tinguts en gran estima. Sosté que la millor noblesa és la de la virtut, essent preferible la dignitat filla de les propries obres, que la filla de les obres dels passats, puix, afegeix, nobilitas ex virtute et in virtute, in reliquo omnes aequales sumus. L'amor patria no exagerada, sinó

  1. Cap. 72, t. 2.°, Decissiones.